Josep Anselm Clavé i el naixement del cant coral a Catalunya (1850-1874)
Jaume Carbonell i Guberna

Sumari

Josep Anselm Clavé (Barcelona 1824 – 1874) ha estat una figura excepcional, sobretot en la perspectiva dels 125 anys de la seva mort: poques vegades un autor català ha despertat entre els coetanis una impressió tan profunda i durable. Com a impulsor del cant coral a Catalunya, ha tingut una influència tan gran, que ha arribat a la categoria de mite. Fou un home polifacètic i d’una vitalitat extraordinària: músic, empresari de concerts, home compromès amb el republicanisme i molt influent entre la classe obrera, poeta, escriptor, polemista...
Malgrat tot, la proposta de fer un estudi sobre la vida i l’obra de Clavé només tenia viabilitat si es procedia per un camí nou: de primer, recollir la documentació referida als fets en què Clavé havia intervingut i, després, oferir una visió global de la figura que obviés la continuada adulació i mirés de fer-ne objectives la figura i l’obra. Calia a tot preu desfer errors i apreciacions acceptades sense rigor i encarar la recollida de dades amb voluntat de globalització, de manera que permetés apreciar totes les facetes de l’obra claveriana.
Segons diu Xosé Aviñoa al prefaci: «La interpretació a què aboca una recollida de dades tan exhaustiva és, naturalment, nova i molt interessant; nova perquè no hi ha hagut un treball d’aquest calibre sobre Clavé... Ens trobem, doncs, davant d’una obra que hauríem de titllar de definitiva.»

PVP 16,83 €
ISBN: 84-922737-5-5
Primera edició: desembre 2000

Una visió nord-catalana de la sardana i la música per a cobla
Max Havart

Amb aquest llibre, el compositor i músic Max Havart ha pretès d’atansar tant als que ballen i escolten sardanes com als qui les toquen aquest món fascinant de la cobla, sobretot a la Catalunya del Nord. Són reflexions que provenen de la seva faceta d’intèrpret de tible en diferents formacions, de professor de tible i tenora al Conservatori de Perpinyà durant més de cinquanta anys i de compositor de 180 sardanes i de 53 danses. No és estrany, doncs que l’autor ens pugui donar una visió molt personal, àmplia i preocupada de l’evolució de la música per a cobla a la Catalunya del Nord. Havart arriba a afirmar: «Un poble que recula davant les dificultats i no sap salvaguardar ni perpetuar els diversos elements de la seva cultura és condemnat a desaparèixer. Com espot respectar si es deixa morir?» Així, doncs, aquest llibre és un crit adreçat a reivindicar la sardana i la cobla per la via, però, de fer-les entenedores i explicar-ne el funcionament i els secrets que la fan fascinant, amb la voluntat i el convenciment que «la sardana, sorgida del poble, hi ha de tornar».

Intel•lectualitat i cultura resistents: «Serra d’Or» (1959-1977)
Carme Ferré i Pavia

Sumari

Cosmopolitisme nacional als anys seixanta. Curiosament, això és el que definiria en dues paraules el valor de Serra d’Or en les seves primeres dècades. Cercles de la intel•lectualitat catalana s’havien proposat recuperar l’espai per a una revista d’alta cultura. Encara que amb limitacions i potser per força, essent la primera revista de difusió general editada en català després de la Guerra Civil, es convertí en una referència obligada. Esdevindrà un punt de trobada en la represa cultural i un element substitutori d’altres publicacions, i d’institucions i tot, un assaig del que seria més tard l’Assemblea de Catalunya.
Aquest llibre repassa l’entramat intern, la trajectòria de la revista com a empresa, com a difusora de continguts, la seva lluita amb la censura i descriu el seu paper en la Catalunya predemocràtica: com a testimoni del seu temps, com a pont generacional, com a aparador cultural i com a plataforma intel•lectual que vol difondre un concepte nacional de modernitat des dels Països Catalans.

PVP 16,83 €
ISBN: 84-922737-6-3
Primera edició: 2000

La il•lustració a Vic: Les aportacions de Francesc de Veyan i Mola i Llucià Gallisà i Costa
Antoni Pladevall i Arumí

Aquest estudi demostra que Vic, com altres ciutats episcopals i exuniversitàries del país, acabà participant, en la transició del segle XVIII al XIX, dels corrents renovadors propis de la il•lustració europea que, el temps passant, propiciaran la fi de l’Antic Règim. La seva introducció, encara que tardana, resultà molt positiva perquè posà les bases amb les quals Vic contribuí estel•larment a la regeneració cultural divuitesca a Catalunya.
Els màxims representants d’aquesta emergència il•lustrada foren, sens dubte, el bisbe reformista Francesc de Veyan i Mola (Tamarit de Llitera 1734 - Vic 1815), home d’una sensibilitat social molt acusada que menà a la ciutat i diòcesi una intensa política sociocultural amb la creació i la potenciació de grans infraestructures com el Seminari Conciliar i la Biblioteca Episcopal, i el neohumanista Llucià Gallissà i Costa (Vic 1731 - 1810), jesuïta exclaustrat i eruditíssim bibliòfil proveït d’una vasta cultura enciclopèdica, el qual, un cop tornat a Vic l’any 1798 del seu llarg exili italià, encara fou a temps de dinamitzar la cultura del moment i d’impartir un cert mestratge com a escriptor, bibliotecari i professor de grec clàssic.
Les relacions d’amistat i d’erudició, altrament, que entre tots dos travaren amb Fèlix Amat, Francesc Xavier Dorca, Ramon Llàtzer de Dou i de Bassols i Jaume Villanueva posaren Vic en l’òrbita dels nuclis influents, respectivament, de Barcelona, Girona, Cervera i València. La nòmina dels il•lustrats de Vic i comarca es completa amb el marquès de Palmerola, el baró de Savassona, Antoni Bosch i Gallissà, Domènec Jaumar i Francesc Mirambell.

L’art i la política de l’art
Xavier Barral i Altet

Sumari

L’art i el patrimoni són disciplines que permeten un tractament des de múltiples vessants i que ens afecten — i han afectat els nostres avantapasssats — més del que ens adonem. Xavier Barral i Altet, tot i ser un especialista de renom europeu en art medieval, és potser de les persones que més pàgines ha dedicat a l’art contemporani a casa nostra. Aquest aparent contrast, però, és precisament el que l’ha dotat d’una gran capacitat i una gran facilitat per a la síntesi, de la qual com a cultura estem més mancats del que sembla. Sense una visió de conjunt, de perspectiva, hi ha qüestions que la proximitat ens dificulta d’acostar-nos-hi adequadament.
Les lectures diferents que provquen diferents disposicions de les sales d’un museu, la preferència actual dels museus a abocar-se desmesuradament a les exposicions temporals més que no pas als fons permanents, l’art com a instrument per a diluir la identitat dels pobles (en favor d’altres, és clar), l’ús que fan els polítics de les obres d’art i de les institucions culturals, les darreres grans polèmiques museogràfiques com el tractament que es fa del patrimoni medieval, El mitjó de Tàpies o el boiximà de Banyoles, el fals declivi cultural de Barcelona, són qüestions on la ploma de Barral sap trobar el desllorigador o planteja nous punts a tenir en compte. Finalment, també es podria dir que L’art i la política de l’art és un llibre que ens obre els ulls cap a l’art que es fa a casa nostra, a Europa, als Estats Units... És un llibre escrit amb un estil molt personal i que fa experimentar de debò la vitalitat de l’art.

Una flama en la nit: Pere Puig Quintana o el combat cultural sota el franquisme
Antoni Dalmau i Jover

Sumari

Aquest llibre vol recuperar la figura de l’advocat Pere Puig i Quintana (Igualada 1907 - Orpí 1981), una d’aquelles persones que feren possible que, en la fosca travessa del franquisme, sobrevisquéssim com a cultura.
Ja abans de la Guerra Civil destacà com a president de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i fou «dels que es mantingueren fidels a la Generalitat sense abdicar gens ni mica de la seva fe cristiana», tal com assenyala Hilari Raguer al pròleg.
Però fou en tornar de l’exili que Puig i Quintana tingué un paper especialment destacat, sobretot en la seva feina a Benèfica Minerva i a l’editorial Alcides.
Si bé fou un dels primers militants d’Unió Democràtica de Catalunya i tigué una actuació patriòtica i en favor de la cultura catalana tan destacada sota el franquisme, un revés de salut li impedí que, recuperades les nostrs institucions nacionals, pogués tenir, com altres han tingut, el paper i el reconeixement posterior que es mereixia.

Pobresa i marginació a la Catalunya il•lustrada: Dides, orfes i hospicians
Miquel Borrell i Sabater

Aquest llibre posa en evidència com, malgrat els avenços tècnics, demogràfics i econòmics del segle XVIII, en la societat catalana de l’època — com en altres llocs d’Europa — hi hagué grups importants que restaren en la marginació.
En primer lloc, analitza el procés que se seguia quan s’abandonava un nadó, des de les causes de l’exposició — pobresa o relliscada de la mare — fins al mateix acte de l’abandonament en un camí o porta d’una església. Igualment exposa què passava després: el bteig a correcuita, els trasllat ple d’entrebancs a l’Hospital de Santa Caterina de Girona, el nodriment per dides mercenàries de baixa qualitat, el traspàs a dides dels pobles propers a la ciutat i l’alletament, l’alta mortalitat i, sobretot, el sistema de didatge àmpliament organitzat pels rectors de poble a través d’una barreja de clientelisme econòmic i caritat cristiana. L’anàlisi de les causes del didatge és una de les aportacions més interessants del llibre a la historiografia social catalana. Si tenim present que únicament dos hospitals catalans — el de Santa Caterina de Girona i el de la Santa Creu de Barcelona — acollien nadons abandonats, i que no es conserva documentació del segle XVIII de l’hospital barceloní, el llibre de Miquel Borrell esdevé l’únic referent per a entendre la xarxa assistencial catalana de l’època.
D’altra banda, els pocs nadons que aconseguien de sobreviure passaven a residir i a aprendre un ofici a l’hospici, i aquesta és la segona gran aportació del llibre: la fundació de l’Hospici de Girona la segona meitat del segle XVIII pel bisbe Tomás de Lorenzana. Borrell explica minuciosament les lluites i els enfrontaments entre els diferents estaments i les institucions gironines per tal de controlar aquest òrgan d’assisteència social, i detalla, sempre amb documentació original, el tipus de vida que duien els hospicians, de qui fa una radiografia completa: orígens, causes d’ingrés, vida a l’hospici, horaris, educació, alimentació, edat, mortalitat, fugues, treball a les fàbriques de l’hospici.

La societat comunitària
Domènec Sesmilo i Rius

Canadà divisible: L’autodeterminació al Quebec
de Salvador Morera i Josep Sort

Sumari

Aquest llibre fa una aportació ben significativa: no hi valen arguments jurídics, de dret comparat o dret internacional per a negar el dret a l’autodeterminació. Mirem com ens ho mirem i amb tota la documentació, el llibre ens mostra com el dret a l’autodeterminació a escala mundial té un abans i un després de l’informe de 1998 de la Cort Suprema del Canadà. Que una instància judicial com aquesta — amb les condicions que es vulguin — reconegui el dret a la secessió d’una província, té una trascendència evident.
Quebec no és Catalunya, certament; però, així com nosaltres som referent europeu i internacional en algunes coses, és innegable que el Quebec ho és en altres, i especialment en el terreny que ens ocupa: el dret. A més, en algunes qüestions, no som tan lluny el Quebec de Catalunya. En canvi, és justament l’actitud diferent del Canadà i d’Espanya en relació a la respectiva plurinacionalitat allò que es posa en relleu en aquestes pàgines.

Dinamitzar la societat catalana: 20 anys del Club d’opinió Arnau de Vilanova

Autors diversos

Sumari

El Club d’opinió Arnau de Vilanova (CAV) és un grup d’opinió constituït l’any 1981, integrat per persones precedents de sectors professionals, ideològics i polítics diversos. Té com a comú denominador la seva voluntat d’anàlisi i reflexió sobre la societat i la problemàtica actual , amb un plantejament d’exigència ètica i d’esforç d’identificació amb els valors que haurien d’inspirar la conducta humana en les societats contemporànies. Aquesta exigència és fonamental en el període històric actual, de profunda crisi de valors a tot el món occidental, i particularment, a Europa. El CAV ha adquirit un compromís col•lectiu amb Catalunya, entesa com una nació subjecte de drets i deures. Els seus drets són els propis d’un poble amb una història, cultura, llengua, dret i institucions polítiques pròpies. Els seus deures deriven d’aquests drets i de la responsabilitat i la solidaritat que necessita el món contemporani per a resoldre els seus conflictes i afrontar els nous reptes. El CAV propugna l’exercici de la llibertat sense cap altra limitació que la del respecte a la dignitat humana i als drets individuals i col•lectius.
Un dels aspectes destacats del Club és el seu propòsit d’incidir en l’opinió pública promovent el debat o l’intercanvi d’idees i d’experiències entre diversos sectors socials, polítics i professionals del país, així com amb altres àmbits geogràfics i culturals.