Josep Maria Espinàs i Masip

Josep Maria Espinàs Masip va néixer a Barcelona, a l’Eixample, el 7 de març de 1927. Va anar a un col•legi de monges fins als set anys i després va passar als Escolapis del carrer Diputació i, durant la guerra civil, al Liceo Práctico, del carrer Major de Gràcia. Després de la guerra va tornar als Escolapis fins al 1945, any que va aprovar l’examen d’Estat i va entrar a la Facultat de Dret.
“Jo era un nen de pis, d’una família normal, de l’Eixample de Barcelona. [...] Als vuit anys escrivia versos i als quinze em llevava a les sis del matí per escriure una novel•la; aquest era jo, interessat per les bestioles que corrien, pels insectes, escrivint les meves coses. També era molt sociable, no vull donar la imatge de l’intel•lectual que de jove és una persona molt tancada, no, els esports m’han interesssat molt, he jugat a futbol i he fet una vida escolar normal, no he estat gens violent, he estat lamentablement normal.” (Josep M. Espinàs respon a “¿Quina és la pregunta que mai li han fet?”, Elvira Altés. Avui, 30.7.1995)
A la universitat va rebre, segons ha dit, el primer xoc polític: “Catalanistes, monàrquics i catòlics liberals eren perseguits i apallisats per la gent del SEU, una mena de policia política dins la universitat. Tenien els estudiants fitxats i fins i tot van organitzar una saleta per torturar-los. Jo no tenia cap filiació política, però com que era amic de Folch i Camarasa també em van apallisar una vegada al mig del pati. [...] Jo diria que fins que no vaig ser a la universitat no vaig estar literàriament i políticament decidit, influït, òbviament per la repressió.” (Entrevista “Josep M. Espinàs, de trinxera en trinxera”, Lluís Busquets i Grabulosa. Barcelona: El Mall, 1982:193)
Es va llicenciar en Dret el 1949 i el mateix any va guanyar el premi Guimerà amb el seu primer article. Va exercir d’advocat fins al 1955, any que va entrar a Editorial Destino. Es va donar a conèixer com a escriptor, el 1953, quan va obtenir el premi Joanot Martorell amb la novel•la Com ganivets o flames (1954). Va començar escrivint novel•la perquè creia que “el país necessitava novel•les en un moment que el predomini de la poesia era molt marcat.”
Va continuar escrivint novel•les, en un món editorial desert d’aquest gènere, amb notable èxit de públic lector: Dotze bumerangs (1954); El gandul (1955); Tots som iguals (1956), la traducció de la qual, als Estats Units, el 1961, va tenir elogioses crítiques al «New York Herald Tribune», al «New York Times», al «Washington Post», i la revista «Book of the month» va seleccionar aquest llibre entre dotze de tot el món; La trampa (1956) i la més acostada al realisme social, Combat de nit (1959)
El 1958 va guanyar el premi de narracions Víctor Català, amb el recull Variétés. El mateix any va publicar, en coautoria, Cita de narradors, recull d’articles de diversos narradors parlant cadascun de l’obra d’un altre, que havia obtingut el premi Josep Yxart, l’any anterior.
Cal considerar també Espinàs com a animador cultural; va ser un dels fundadors, el 1960, dels «Setze Jutges», grup que va iniciar el moviment de la Nova Cançó. El 1961 va tenir lloc el primer recital i després amb aquest grup va actuar cada diumenge, primer de franc i després per una quantitat simbòlica, fins al 1964, que es va anar retirant per deixar pas als cantants joves com Lluís Llach, o Joan Manuel Serrat. Va enregistrar diversos discos amb cançons pròpies, adaptacions de Georges Brassens i cançons per a infants. Va escriure i va enregistrar amb interpretació pròpia la narració per a infants, Viatge a la Lluna, amb música de Xavier Montsalvatge.
El 1961 va guanyar el premi Sant Jordi amb la novel•la L´últim replà. Set anys després va fer una nova incursió a la novel•la amb La collita del diable (1968) i fins el 1992 no va publicar la següent: Vermell i passa.
El 23 d’abril de 1976, coincidint amb el primer número del diari Avui hi va publicar una columna, que seria a partir d’aleshores diària: “A la vora de...”, que va mantenir de manera ininterrompuda des del primer número d’aquest rotatiu, fins al gener de 1999, que va passar a col•laborar a El Periódico amb la columna d’opinió “Petit observatori”. Els articles d’Espinàs es caracteritzen per l’amenitat i la diversitat de temes tractats des de diversos tons. Els articles al diari Avui han estat mereixedors de diversos premis, com el Ciutat de Barcelona, de periodisme (1983), el premi AVUI d’articles periodístics (1992) i el Premi Nacional de Cultura, en la modalitat de periodisme escrit, (1995) atorgat per la Generalitat de Catalunya.
El 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya, pel conjunt de la seva trajectòria literària.
Ha conduït diversos programes d’entrevistes i reportatges per a la televisió, com per exemple, Personal i intransferible, al Canal 33; Identitats, a DCO i a TV3, del 1984 al 1988, que han estat recollits en volums (Identitats-1, 1985; i Identitats-2, 1986 Identitats-3, 1988) i Senyals, al Canal 33, del 1989 al 1990.
El 1986 va publicar unes emotives cartes adreçades a la seva filla sota el títol El teu nom és Olga, que va ser un èxit editorial i objecte de nombroses traduccions, a part de contribuir al coneixement de la relació amb una filla mongòlica.
Va començar a publicar, a partir de 1990, la seva Obra Completa a Edicions La Campana, editorial que l’autor havia fundat fent societat limitada amb l’editora Isabel Martí.
El 1992, coincidint amb l’edat laboral de jubilació, va publicar Inventari de jubilacions, on va fer una anàlisi, des de la perspectiva personal, dels temes que havia anat bandejant per diverses circumstàncies, però també dels que encara mereixien la seva atenció.
Ha publicat llibres de viatges, repetidament reeditats. Espinàs ha dit sobre els viatges que ha fet a peu que “són la manera més raonable i profitosa de conèixer uns pobles, una comarca. El secret és el ritme d’aproximació. Hi ha temps de deixar-se impregnar pels paisatges i per la gent”. A més, és autor de reportatges atípics com Viatge als grans magatzems (1993) i A peu per la terra cremada (1995), un recorregut per contrades de Catalunya devastades pels incendis de l’estiu del 1994. El 1993 va publicar l’assaig L’ecologisme és un egoisme i la Guia de ciutadans anònims, amb dibuixos de Cesc.
Va ser representant del «Quartet Tarragó», cantant, publicitari, assessor editorial i, actualment, editor. Tot i que és conegut del gran públic per les novel•les, per les cròniques de viatges i pels articles periodístics, també és autor de poemes per a ser musicats i d’altres que es troben antologats a Antologia poètica universitària (1949) i, encara, d’una obra de teatre, És perillós fer-se esperar (1958), de la qual se’n va fer una versió cinematogràfica: Distrito quinto.
Té obra traduïda a l’alemany, l’anglès, el basc, el castellà, el francès, l’italià, el japonès, el neerlandès, el portuguès i el txec.

Obres publicades per Galerada

El llibre de la Rosa, 2002. Col•lecció narrativa.

Obres publicades per altres editorials

Narrativa breu

Vestir-se per morir. Barcelona: Albertí, 1958.
Variétés. Barcelona: Selecta, 1959.
Els joves i els altres. Barcelona: Albertí, 1960.
Els germans petits de tothom. Barcelona: La Galera, 1968.
Guia de ciutadans anònims (amb dibuixos de Cesc). Barcelona: La Campana, 1993.
Un racó de paraigua. Barcelona: La Campana, 1997.

Novel•la

Com ganivets o flames. Barcelona: Selecta, 1954.
Dotze bumerangs. Barcelona: Albertí, 1954.
El gandul. Barcelona: Selecta, 1955.
Tots som iguals. Barcelona: Aymà, 1956.
La trampa. Barcelona: Albertí, 1956.
L´home de la guitarra. Barcelona: Albertí, 1957.
Combat de nit. Barcelona: Aymà, 1959.
L´últim replà. Barcelona: Club Editor, 1962.
La collita del diable. Barcelona: Alfaguara, 1968.
Vermell i passa. Barcelona: La Campana, 1992.

Prosa no de ficció

Petit observatori. Barcelona: Pòrtic, 1971.
La gent tal com és. Barcelona: Selecta, 1971.
Visions de Cadaqués. Barcelona: Grup 33, 1978.
Els nostres objectes de cada dia. Barcelona: Ed. 62, 1981.
El teu nom és Olga. Barcelona: La Campana, 1986.
Inventari de jubilacions. Barcelona: La Campana, 1992.
L’ecologisme és un egoisme. Barcelona: La Campana, 1993.

Prosa no de ficció (Viatges)

Viatge al Pirineu de Lleida. Barcelona: Selecta, 1957; Barcelona: La Campana, 2000.
Viatge al Priorat. Barcelona: Selecta, 1962; Barcelona: La Campana, 2000.
Viatge a la Segarra. Barcelona: Dopesa, 1972; Barcelona: La Campana, 2000.
A peu per la Terra Alta. Barcelona: La Campana, 1989.
A peu per la Llitera. Barcelona: La Campana, 1990.
A peu per l’Alt Maestrat. Barcelona: La Campana, 1991.
A peu pels camins de cendra. Barcelona: La Campana, 1994.
A peu per l’Alcalatén. Barcelona: La Campana, 1996.
A peu pel Matarranya. Barcelona: La Campana, 1996.
A peu pel Comtat i la Marina. Barcelona: La Campana, 1998.
A peu per Castella. Barcelona: La Campana, 1999.
A peu pel País Basc. Barcelona: La Campana, 2000.
A peu per Extremadura. Barcelona: La Campana, 2001.

Prosa no de ficció (Periodisme literari)

A la vora de l’Avui (6 vol.). Barcelona: La Llar del Llibre, 1977-1987.

Prosa no de ficció (Memòries)

El nen de la plaça Ballot. Barcelona: La Campana, 1988.

Prosa no de ficció (Retrats literaris i entrevistes)

Josep M. de Sagarra. Barcelona: Alcides, 1962.
Identitats (3 vol.). Barcelona: La Campana, 1985-1988.

Altres

Carrers de Barcelona. Barcelona: Selecta, 1961.
Barcelona, blanc i negre (amb Xavier Miserachs). Barcelona: Aymà, 1964.
Això també és Barcelona. Barcelona: Lumen, 1965.
Els germans petits de tothom. Barcelona: La Galera, 1988.
Viatge pels grans magatzems. Barcelona: La Campana, 1993.

Teatre

És perillós fer-se esperar. Barcelona: Nereida, 1959.

Obra escrita en castellà

Guía del Pirineo de Lérida, 1958 [Prosa no de ficció: viatges].
Guía de Tarragona, Barcelona: Ed. Noguer, 1964 [Prosa no de ficció: viatges].
Pi de la Serra, Oviedo: Ed. Júcar, 1974 [Prosa no de ficció].