Foto: Daniel Kuentz

Max Roqueta

(Argelièrs, l’Erau, 1908), metge de professió, poeta, narrador i dramaturg, ha bastit una estètica literària a partir d’una obra que reflexiona sobre els homes, els paisatges i les actituds de l’individu occità en un medi sovint hostil. El gust per la llengua i per explicar magistralment un món que s’escola conforma, amb el to i el registre sempre adequats, un estil inconfusible i ple d’encert. Tal com diu Felip Gardy, «Roqueta ha travessat el segle amb una discreció extrema. I la seva obra, l’han bastida aquest silenci polit, aquesta escolta llarga i pacient de les remors del món que exclou els furors superficials i convencionals, d’aquest altre món, generalment tant atractiu, i que no són sinó coses mundanes».

Max Roqueta (Argelièrs, l’Erau, 1 9 0 8 – Montpeller 2005), metge de professió, fou poeta, narrador i dramaturg. La seva obra, servant una profunda unitat al llarg de més de setanta anys, és una de les aportacions més cabdals de la creació occitana contemporània a la literatura de tots els temps, per bé que les asfixiants circumstàncies socioculturals que estigmatitzen la llengua occitana, ben sabudes de tothom, n’han entrebancat la difusió i endarrerit el reconeixement dels lectors.

Es donà de primer a conèixer com a poeta, amb la publicació, els anys 1937 i 1942, de Los sòmis dau matin i Los sòmis de la nuòch, respectivament, dos reculls d’un exquisit lirisme contingut i una delicadesa de dicció que maldava per fer-se ressò del murmuri de les coses, tot seguint de prop l’exemple de Josep Sebastià Pons. És d’aquells mateixos anys, però, que daten les primeres proses — com «Lo camp de Sauvaire» o «Secret de l’èrba», totes dues de 1934 — que aborden la recreació del microcosmos literari d’Argelièrs, on havia passat els seus anys de vailet, tot iniciant així l’ambiciós cicle narratiu de Verd paradís, que a hores d’ara inclou una setantena de narracions d’extensió variable i gènere divers, de la crònica local al conte filosòfic, tot passant per l’evocació de la infantesa, la llegenda, el somni o el bestiari.

El primer volum de Max Roqueta en català fou l’antologia Poemes i proses, publicada per Galerada l’any 2000.

Obres publicades per Galerada

Poemes i proses, 2000. Col•lecció líquens

Verd Paradís I, 2005. Col•lecció narrativa

Verd Paradís II, 2005. Col•lecció narrativa

Obra poètica

Los sòmis dau matin. Tolosa: Societat d’Estudis Occitans, 1937.

Los sòmis de la nuòch, poèmas. Tolosa: Societat d’Estudis Occitans, 1942. (Amb la traducció francesa.)

La pietat dau matin, poèmas. Tolosa: Societat d’Estudis Occitans, 1963. (Amb la traducció francesa.)

Les psaumes de la nuit / Los saumes de la nuòch. París: Obsidiane, 1984. (Conté els reculls Los sòmis dau matin, Los sòmis de la nuòch i La pietat dau matin; amb la traducció francesa.)

Lo maucòr de l’unicorn / Le tournament de la licorne. Marsella: Sud, 1988.

D’aicí mil ans de lutz / A mille années-lumière. Montpeirós: Jorn, 1995.

Bestiari / Bestiaire. Biarritz-Pau: Atlantica, 2000.

Obra narrativa

Secret de l’erba. Carcassona: Societat d’Estudis Occitans, 1934. (Extret de la revista Òc.)

Verd paradís. Tolosa: Societat d’Estudis Occitans, 1961.

Verd paradís II. Tolosa: Societat d’Estudis Occitans, 1974.

Lo grand teatre de Dieu: Verd paradís III. Montpeller: Ed. Occitania-Institut d’Estudis Occitans, 1986.

L’uòlh del cat: Verd paradís IV. Montpeller: Ed. Occitania-Institut d’Estudis Occitans, 1987.

Las Canas de Midàs: Verd paradís V. Montpeller: Ed. Occitania-Institut d’Estudis Occitans, 1990.

Los dona-d’èr, ou Les prince des sosies. Montpeller: Espace Sud Éditions, 1992.

La Cèrca de Pendariès, novel•la. Perpinyà: El Trabucaire, 1996